Quina dieta per perdre pes? El que responen 48 assaigs aleatoritzats
Les grans famílies de dietes, de les més pobres en glúcids a les més pobres en greixos, s’acompanyen totes d’una pèrdua de pes, i les diferències entre elles es mantenen mínimes. És la conclusió d’una metanàlisi en xarxa de 48 assaigs aleatoritzats, amb 7 286 participants (Johnston et al., JAMA, 2014). L’assaig DIETFITS va passar després a la prova directa, amb 609 adults seguits dotze mesos: 5,3 kg de pèrdua mitjana amb alimentació pobra en greixos, 6,0 kg amb alimentació pobra en glúcids, una diferència no significativa que ni la genètica ni la insulina expliquen (Gardner et al., JAMA, 2018).
Què va comparar la metanàlisi de 48 assaigs
Els 48 assaigs reunits per Johnston et al. provenen de 59 publicacions, extretes de 6 bases de dades, i representen 7 286 adults amb sobrepès o obesitat, un índex de massa corporal (IMC) de 25 i més (Johnston et al., JAMA, 2014).
Cada assaig mantenia la seva o les seves dietes populars, sense acompanyament especialitzat, davant un altre mètode alimentari o davant cap dieta; el seguiment durava tres mesos com a mínim, i el pes es registrava als 6 i als 12 mesos (mateixa font).
Una mateixa dieta apareixia poques vegades en diversos assaigs, cosa que complicava qualsevol comparació directa. La metanàlisi en xarxa evita l’obstacle: enllaça les dietes de dues en dues, i cada baula es recolza en els assaigs que les van enfrontar (mateixa font).
Davant cap dieta, la pèrdua de pes arribava a 8,73 kg als 6 mesos amb alimentació pobra en glúcids, contra 7,99 kg amb alimentació pobra en greixos; als 12 mesos, les dues famílies es trobaven al voltant de 7,3 kg (mateixa font).
El model també xifra la influència del suport conductual, 3,23 kg als 6 mesos contra 1,08 kg als 12 mesos, i la de l’exercici, 0,64 kg contra 2,13 kg (mateixa font).
Diferències mínimes entre dietes amb nom
La diferència més gran entre dues dietes amb nom arribava a 1,71 kg: als 6 mesos, la dieta Atkins avantatjava la dieta Zone (Johnston et al., 2014).
Per als autors, la pèrdua de pes obtinguda amb una o altra alimentació pobra en glúcids o en greixos és significativa, i les diferències entre dietes amb nom es mantenen reduïdes (mateixa font).
L’assaig DIETFITS: dues dietes, dotze mesos de seguiment
DIETFITS va reclutar 609 adults de 18 a 50 anys, sense diabetis, amb un índex de massa corporal entre 28 i 40. L’aleatorització va repartir aquests voluntaris entre una alimentació sana pobra en greixos i una alimentació sana pobra en glúcids (Gardner et al., JAMA, 2018). L’assaig es va fer en un sol centre, i el reclutament es va allargar del 2013 al 2015 (mateixa font).
L’acompanyament no diferia entre grups: 22 sessions col·lectives repartides al llarg de dotze mesos, conduïdes per educadors, amb un mateix rumb: la versió de la dieta més sostenible en el temps (mateixa font).
Als 12 mesos, la pèrdua de pes mitjana arribava a 5,3 kg al grup pobre en greixos i a 6,0 kg al grup pobre en glúcids. Entre tots dos, la diferència de 0,7 kg no era estadísticament significativa (interval de confiança del 95 %: -0,2 a 1,6 kg). Les ingestes realment assolides diferien molt més: 48 % de glúcids d’una banda contra 30 %, i 29 % de lípids contra 45 % (mateixa font).
481 participants de 609, és a dir el 79 %, van completar el seguiment, i els 18 esdeveniments adversos registrats es repartien per igual entre els grups. Els perfils lipídics i la pressió arterial van millorar en tots dos grups; el colesterol LDL va augmentar al grup pobre en glúcids (mateixa font).
L’amplitud individual superava de bon tros la diferència entre grups: de 30 kg perduts a 10 kg guanyats dins de cada grup, una dispersió pròxima als 40 kg (mateixa font).
Ni els gens ni la insulina no van separar les dietes
Quedava una pista seguida per treballs anteriors: la bona dieta dependria del perfil de cadascú? L’assaig va provar dos marcadors, un perfil genètic construït sobre tres polimorfismes, i el nivell d’insulina mesurat trenta minuts després d’una càrrega de glucosa. Al començament, el 40 % dels participants portaven el perfil associat a la dieta pobra en greixos, i el 30 % el associat a la dieta pobra en glúcids (Gardner et al., 2018).
No es va trobar cap interacció entre la dieta seguida i el perfil genètic (P = 0,20), ni entre la dieta i la secreció d’insulina (P = 0,47) (mateixa font).
Un treball retrospectiu anterior havia observat una diferència de 6 kg contra 2 kg segons l’aparellament de les participants a un genotip. DIETFITS es va dissenyar per provar aquesta hipòtesi de manera prospectiva; no la va confirmar (mateixa font).
Aquests dos marcadors no van permetre identificar quina dieta convenia a qui, assenyalen els autors (mateixa font).
L’adherència en el temps
La metanàlisi del 2014 lliga la seva recomanació a un criteri simple: proposar la dieta que el pacient aconseguirà seguir (Johnston et al., 2014).
Una segona metanàlisi, sobre 27 estudis, xifra l’adherència als programes de pèrdua de pes. La taxa mitjana s’estableix en el 60,5 %, i disminueix amb la durada: 69,9 % per als programes de menys de 12 mesos, 53,0 % per als d’un any i més (Lemstra et al., Patient Preference and Adherence, 2016).
Dos motors milloren aquestes taxes, amb un factor d’1,65 per a l’acompanyament de les sessions, d’1,29 per al suport social (mateixa font).
La durada continua sent el punt sensible després del final dels programes: una revisió de Hall i Kahan informa que, en una metanàlisi de 29 estudis, més de la meitat del pes perdut es recupera en dos anys, i més del 80 % en cinc anys (Hall i Kahan, Medical Clinics of North America, 2018).
Obesitat i trastorns alimentaris: el seguiment professional
Els assaigs descrits aquí tractaven adults sense diabetis (Gardner et al., 2018). Altres situacions exigeixen un seguiment mèdic que aquests protocols no aborden.
L’obesitat està classificada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una malaltia crònica i recurrent; el 2022, 890 milions d’adults vivien amb obesitat (OMS, 2025).
En una persona que viu amb obesitat, una pèrdua del 5 % al 10 % del pes disminueix el risc d’aparició de la diabetis de tipus 2 (HAS, 2011).
A França, la Haute Autorité de Santé (HAS) demana que el sobrepès i l’obesitat siguin atesos pel metge de primer nivell, en un seguiment programat (HAS, 2011). També adverteix contra les dietes successives, les fluctuacions de pes de les quals poden ser perilloses per a la salut (mateixa font).
Els trastorns del comportament alimentari, l’anorèxia nerviosa o la bulímia, corresponen a professionals de la salut formats en aquests trastorns (Assurance Maladie, 2026).
Res d’aquests resultats no substitueix l’avaluació d’una situació individual, que correspon a un professional de la salut (HAS, 2011 ; OMS, 2025).